El diari de les fades
Suposo que aquest no és el millor lloc per amagar-me, però estic segura de que mai em trobarien aquí, vaja, això és el que crec.
Fa unes hores que dono voltes per aquest edifici abandonat, hi queden algunes rates, les quals intento no topar-me amb alguna, no tinc res en contra d'elles, però si me les puc evitar, molt millor. La veritat és que si ells no em troben no sé com sortiré d'aquí, aquest edifici sembla un maleït laberint, hi ha moltes habitacions, a la meitat no puc accedir-hi i part de l'altra no hi ha res d'interessant per passar el temps.
Pujo les escales que donen al segon pis, és difícil pujar-les sense ensopegar, per això intento ajudar-me amb la mà a la paret. Quan arribo a dalt m'adono que al fons del llarg passadís n'hi ha una porta mig oberta.
Sentia com el cor em bategava cada cop més ràpid al pensar que eren ells els que hi eren dintre i que em trobarien de seguida. Els meus peus van començar a moure's tot sols, havia de reconèixer que una mica de curiositat si em donava, no m'agradava perdre tan ràpid i més en un amagatall com aquell, quan vaig veure l'edifici em va semblar magnific per amagar-me, doncs bé, sembla que no.
No tardo a arribar a la porta, però no escolto res dintre, la curiositat em va matant i finalment acabo dintre. Per sort hi ha llum que entra per les finestres que em deixa veure l'interior.
És... interessant, molt interessant. Davant meu hi ha una taula amb objectes que em recorden a quan feia les pràctiques a la classe de ciències a l'institut. Hi han papers escrits per tot arreu
És estrany, sembla que aquí no ha vingut ningú en anys però per altra banda no sembla molt descuidada l'habitació.
Miro a l'esquerra i em trobo amb uns armaris, miro dintre però no hi ha res, les prestatgeries estan soltes, però res més.
La meva atenció torna a la taula de treball que havia vist abans i començo a rebuscar entre els papers que hi ha. Res. No trobo res que entengui i perdo un altre cop l'interès. Reconec que sóc una persona difícil.
M'acosto a una taula inclinada on hi ha uns papers més grans, semblen com plànols amb dibuixos que ja quasi ni es veuen. A sobre hi ha un quadre amb papallones dissecades, sento una esgarrifança al veure-les, no m'agraden, tan boniques i delicades... aparto la mirada de cop i començo a mirar les altres estanteries amb alguns llibres, resulta que n'hi ha bastants, així que puc pensar que ningú ha visitat el lloc en molt de temps i em sorprèn.
Després de veure molts llibres sobre genètica, sobre el cos humà, botànica i altres em vaig aturar amb un llibre que destacava per un full que sobresortia.
Em sento en una cadira que es troba a prop meu i començo a llegir el full que he trobat, sembla una carta escrita amb ploma i la tinta no s'ha mantingut massa.
Suposo que aquest no és el millor lloc per amagar-me, però estic segura de que mai em trobarien aquí, vaja, això és el que crec.
Fa unes hores que dono voltes per aquest edifici abandonat, hi queden algunes rates, les quals intento no topar-me amb alguna, no tinc res en contra d'elles, però si me les puc evitar, molt millor. La veritat és que si ells no em troben no sé com sortiré d'aquí, aquest edifici sembla un maleït laberint, hi ha moltes habitacions, a la meitat no puc accedir-hi i part de l'altra no hi ha res d'interessant per passar el temps.
Pujo les escales que donen al segon pis, és difícil pujar-les sense ensopegar, per això intento ajudar-me amb la mà a la paret. Quan arribo a dalt m'adono que al fons del llarg passadís n'hi ha una porta mig oberta.
Sentia com el cor em bategava cada cop més ràpid al pensar que eren ells els que hi eren dintre i que em trobarien de seguida. Els meus peus van començar a moure's tot sols, havia de reconèixer que una mica de curiositat si em donava, no m'agradava perdre tan ràpid i més en un amagatall com aquell, quan vaig veure l'edifici em va semblar magnific per amagar-me, doncs bé, sembla que no.
No tardo a arribar a la porta, però no escolto res dintre, la curiositat em va matant i finalment acabo dintre. Per sort hi ha llum que entra per les finestres que em deixa veure l'interior.
És... interessant, molt interessant. Davant meu hi ha una taula amb objectes que em recorden a quan feia les pràctiques a la classe de ciències a l'institut. Hi han papers escrits per tot arreu
És estrany, sembla que aquí no ha vingut ningú en anys però per altra banda no sembla molt descuidada l'habitació.
Miro a l'esquerra i em trobo amb uns armaris, miro dintre però no hi ha res, les prestatgeries estan soltes, però res més.
La meva atenció torna a la taula de treball que havia vist abans i començo a rebuscar entre els papers que hi ha. Res. No trobo res que entengui i perdo un altre cop l'interès. Reconec que sóc una persona difícil.
M'acosto a una taula inclinada on hi ha uns papers més grans, semblen com plànols amb dibuixos que ja quasi ni es veuen. A sobre hi ha un quadre amb papallones dissecades, sento una esgarrifança al veure-les, no m'agraden, tan boniques i delicades... aparto la mirada de cop i començo a mirar les altres estanteries amb alguns llibres, resulta que n'hi ha bastants, així que puc pensar que ningú ha visitat el lloc en molt de temps i em sorprèn.
Després de veure molts llibres sobre genètica, sobre el cos humà, botànica i altres em vaig aturar amb un llibre que destacava per un full que sobresortia.
Em sento en una cadira que es troba a prop meu i començo a llegir el full que he trobat, sembla una carta escrita amb ploma i la tinta no s'ha mantingut massa.
10 de Desembre, 1913
En aquest moment la meva vida és un desastre. Si mai hagués fet aquell viatge a Londres mai m'hauria encapritxat amb aquest projecte. No té sentit, no vull que ho tingui, encara que sóc una persona que busca el sentit a les coses, aquesta vegada no vull trobar cap sentit.
Maleïda aquella noia que apareixia en els meus somnis cada nit que vaig passar en Anglaterra, era com una fada, perfecta per ser de veritat. Però jo per un somni no em torno tan obsessiu, doncs bé, faltava veure-la ben despert per acabar d'encapritxar-me del tot.
Però va ser bonic el temps que vam passar plegats, mai l'oblidaré, això penso ara que escric aquestes paraules per si algú es troba el meu diari. Hauria d'haver pensat així fa uns anys, quan ella va morir i jo no ho vaig suportar. Si Mary Shelley no hagués escrit Frankenstein la idea d'intentar el mateix no m'hauria passat pel cap tan fàcilment, maleïda siguis Mary Shelley.
No ho vaig poder evitar, ho havia d'intentar, ho entens? L'estimava massa per deixar-ho corre... ho havia d'intentar...
Amb els animals va donar resultat... no va ser difícil... les papallones eren la clau...
... La meva fada...
Que he fet...?
Dono la volta mil vegades al paper... ha de ser una broma d'aquells malparits... havien de saber que vindria a un lloc com aquest, però no, és impossible... massa ben preparat per unes ments tan simples com les seves.
Escolto un soroll a prop d'on sóc, però no és en la mateixa habitació. M'adono que hi ha una porta tancada a la mateixa habitació, el soroll ve d'allí... no vull esperar-me per saber si l'història d'aquest paper és real o no... així que abans que el soroll estigui més a prop surto a tota presa de l'edifici, ja m'és igual que em trobin en aquest joc de nens...
No hay comentarios:
Publicar un comentario